ARXIVAR XPOSAR

Ramon Alberch i Fugueras és llicenciat i doctor en Història, i ha estat cofundador i president de l’organització no governamental Arxivers sense Fronteres (1998-2005 i 2012-2020), així com president de la Secció d’Arxius Municipals (2000-2004) del Consell Internacional d’Arxius (ICA-SMA).

Va ocupar la direcció de l’Arxiu Municipal de Girona (1978-1989), de l’Arxiu Municipal de Barcelona (1990-2004) i de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (1992-1997), i la presidència de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (1986-1993). També ha dirigit el sistema d’arxius de Catalunya (2004-2010) i ha estat director de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona (2002-2016).

És professor convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universidad Carlos III de Madrid, la Universidad Andina Simón Bolívar de Quito, l’IGlobal de Santo Domingo i la Pontificia Universidad Javeriana de Bogotà. Ha estat membre del Consell Assessor Internacional del Centro Nacional de Memoria Histórica de Colòmbia (2015-2018) i consultor internacional a la Jurisdicción Especial para la Paz de Colòmbia (2019-2020). Forma part del comitè director de la Secció d’Arxius i Drets Humans (ICA-SAHR) del Consell Internacional d’Arxius.

És també membre del comitè tècnic 50/SC1 de l’Asociación Española de Normalización y Certificación – AENOR i del grup d’experts de la Red Iberoamericana de Enseñanza Universitaria – RIBEAU, i coordinador del grup de treball sobre dinamització cultural dels arxius de l’Asociación Latinoamericana de Archivos. En la Conferència d’Arxius celebrada a Roma (setembre de 2022), li fou concedida la distinció d’ICA Fellow, el màxim reconeixement que atorga el Consell Internacional d’Arxius.

Ha estat ponent en nombrosos congressos i jornades, i autor d’una quarantena d’assajos i manuals d’arxivística i història. Els seus darrers treballs són l’obra Archivos y archiveros en la literatura y el cine (en col·laboració amb Rocío Ponce Almeida, 2021) i la coordinació del llibre Del hilo al ovillo. Poder y resistencia de los archivos (2021).

Ernst van Alphen és professor emèrit de la Universitat de Leiden. Entre les seves moltes publicacions podem trobar els següents llibres: Francis Bacon and the Loss of Self (1992), Caught by History: Holocaust Effects in Contemporary Art, Literature and Theory (1997), Staging the Archive: Art and Photography in Times of New Media (2014), Failed Images. Photography and Its Counter-Practices (2019), Seven Logics of Sculpture (2022) i Productive Archiving: Artistic Strategies, Future Memories, and Fluid Identities (en impressió).

Philippe Artières investigador en història al CNRS (Iris/EHESS, París-Condorcet), ha dedicat la seva recerca a la història contemporània de l’escrit sobre la qual ha publicat diverses obres, entre elles La experiencia escrita. Estudios sobre la cultura escrita contemporánea 1871-1981, (Buenos Aires, 2019).

Beatrice von Bismarck és professora d’Història de l’Art i Cultura Visual a la Academy of Fine Arts (Hochschule für Grafik und Buchkunst) de Leipzig, on també ensenya cultura visual i Cultures de Comissariat. Anteriorment, havia treballat com a comissària al departament d’Art del segle XX a l’Städel Museum, a Frankfurt, i havia estat professora a la Leuphana University de Lüneburg, on també va ser cofundadora i codirectora de la Kunstraum. A Leipzig va iniciar el programa de màster de Cultures del Comissariat, que va començar la tardor del 2009. També va codissenyar i codirigir la cinquena edició de la Moscow Curatorial Summer School (2016) i l’acadèmia itinerant TRANScuratorial Academy, que va passar per llocs ara com Berlín, Mumbai i Phnom Penh entre el 2017 i el 2018. El 2018 va ser professora visitant Philippe Jabre en Història de l’Art i Curadoria a l’American University de Beirut. El seu projecte sobre curadoria va rebre la beca Opus Magnum Fellowship de Volkswagen Stiftung, Hannover (2015-2017)..

Les seves publicacions inclouen Cultures of the Curatorial (ed. amb Jörn Schafaff i Thomas Weski), 2012; Timing: On the Temporal Dimension of Exhibiting (ed. amb Rike Frank, Benjamin Meyer-Krahmer, Jörn Schafaff i Thomas Weski), 2014; Hospitality: Hosting Relations in Exhibitions, (ed. amb Benjamin Meyer-Krahmer), 2016 (totes de Sternberg Press, Berlín); Now-Tomorrow-Flux: An Anthology on the Museum of Contemporary Art (ed. amb Heike Munder i Peter J. Schneemann), JRP|Ringier, Zuric, 2017; Curatorial Things (ed. amb Benjamin Meyer-Krahmer), Berlín 2019, i O(f)f Our Times: Curatorial Anachronics (ed. amb Rike Frank), Sternberg Press, Berlín, 2019. Acaba d’editar el volum Archives on Show. Revoicing, Shapeshifting, Displacing - A Curatorial Glossary, 2022 (Archive Books, Berlín), i la seva monografia The Curatorial Condition es va publicar el 2022 (Sternberg Press, Londres).

José Luis Bonal Zazo és doctor en Documentació per la Universitat de Salamanca, llicenciat en Geografia i Història (especialitat d’Història Medieval) i diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la mateixa universitat.

Actualment és professor titular d’universitat en la facultat de Ciències de la Documentació i la Comunicació de la Universitat d’Extremadura (Departament d’Informació i Comunicació), on és docent des de l’any 1995, i ha rebut dos premis d’excel·lència docent.

Ha participat en activitats docents d’altres universitats iberoamericanes, com ara la Universitat de Salamanca, Universidad Tecnológica Metropolitana de Santiago de Xile, Universitat de Sevilla, Universidad Internacional de Andalucía, Universidad de La Salle de Bogotà, Universidade Federal de Santa Maria, Universitat de Coïmbra, Universidad Carlos III de Madrid, Universidade Estadual Paulista i Universidade Federal Fluminense de Rio de Janeiro.

Entre el 2014 i el 2022 va ser responsable del sistema de garantia intern de qualitat de la facultat de Ciències de la Documentació de la Universitat d’Extremadura. Així mateix, ha participat en processos de verificació, acreditació i certificació de títols universitaris realitzats per diverses agències de qualitat universitària.

És autor d’articles relacionats amb la teoria i la pràctica arxivística, amb especial incidència sobre la descripció arxivística. També és autor del llibre La descripción archivística normalitzada i coautor d’obres com Manual de Descripción Multinivel, Curso de Archivo y Documentación o Estudos avanzados de Arquivologia.

Pilar Cuerva és llicenciada en Geografia i Història (UNED, 1999); té un màster en Gestió Estratègica de la Informació i del Coneixement a les Organitzacions (GEICO), un grau superior en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED), un postgrau en Gestió de Documents Electrònics (ESAGED-UAB) i un postgrau en Noves Tendències en Gestió de la Informació (UJI), i és diplomada en Estudis Superiors Especialitzats en Història Comparada, Social, Política i Cultural i en Suficiència Investigadora (UAB).

En l’àmbit professional, ha estat impulsora i directora del projecte “Gestió de la Informació” (GIM) i coordinadora dels Recursos d’Informació (RIM) del Museu Marítim de Barcelona (2010-2018), i responsable de l’Arxiu de la mateixa institució (2007-2018).

Ha coordinat la Jornada de museus, gestió documental i arxiu (2008-2018) de caràcter biennal i la jornada El Repertori Iconogràfic [d’Art] d’Espanya. L’aventura de documentar el patrimoni (2022). Ha estat formadora de cursos relacionats amb l’arxivística i la gestió de documents, i ha participat en taules de debat i com a ponent en diversos fòrums d’arxius, biblioteques i museus, com el Congrés d’Arxivística de Catalunya (2013), les Jornades Catalanes d’Informació i Documentació (2018) o els Encuentros de Centros de Documentación de Arte Contemporáneo (2016 i 2022), entre d’altres.

Sílvia Domènech Fernández (Barcelona, 1963) és historiadora i arxivera, i té més de trenta anys d’experiència en la conservació i difusió del patrimoni documental i fotogràfic de museus i arxius. Va ser directora de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona del 1997 al 2007, i cap del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso de Barcelona des del 2010. Des del començament del seu recorregut professional, ha compaginat la gestió del patrimoni amb la docència universitària en arxius i col·leccions fotogràfiques, i també altres activitats d’extensió cultural. És autora del Tesaure BIMA (1997), així com de diversos articles i monografies de reflexió i praxi a l’entorn de la fotografia, els arxius i la trajectòria vital de Pablo Picasso. Va ser coautora de la Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (2007) i del Manual del mètode de descripció del sistema AIDA (2003), a més de directora del projecte i la publicació Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació (2007), i comissària d’exposicions de fotografia i pràctica arxivística, especialment sobre Barcelona o sobre la figura de Pablo Picasso, com ara Amadeu i Audouard, fotografies d’escena (1997); Montjuïc 1915, primera mirada (2007); Picasso 1936. Empremtes d’una exposició (2011); El Museu Picasso. 50 anys a Barcelona. Els orígens (2013); Lucien Clergue. Vint-i-set encontres amb Picasso (2017); David Douglas Duncan. La mirada còmplice (2018), o Brigitte Baer. Picasso i els gravats (2022).

Michael Karabinos és professor de Estudis Arxivístics i de la Informació a la Universitat d’Amsterdam, on fa recerca centrada en els arxius colonials, decomissats i desplaçats. Va aconseguir el doctorat a la facultat d’Història de la Universitat de Leiden. Del 2016 al 2019 va ser investigador associat del programa “Deviant Practice” del Van Abbemuseum (Eindhoven, Països Baixos), on va desenvolupar i comissariar exposicions sobre les arrels colonials del museu amb material d’arxiu. Actualment és membre del grup de treball Collecting Otherwise del Het Nieuwe Instituut (Rotterdam, Països Baixos), i forma part de diversos projectes d’arxivística d’aquest museu per a la col·lecció National Collection for Dutch Architecture and Urban Planning. El seu treball ha estat publicat en el llibre Displaced Archives, així com també a les revistes Information & Culture, Bijdragen tot de taal-, land- en volkenkunde i Archival Science, entre d’altres. Ha coeditat el llibre Colonial Legacy in Southeast Asia: The Dutch Archives.

Eric Ketelaar és professor emèrit de la Universitat d’Amsterdam. Del 1997 al 2009 va ser professor d’Arxivística al departament d’Estudis dels Mitjans de Comunicació de Masses, a la Universitat d’Amsterdam. Com a membre honorari del seu antic departament, segueix fent recerca centrada sobretot en els contextos socials i culturals de creació de documentació i el seu ús. El seu darrer llibre és Archiving People. A Social History of Dutch Archives (2020) (es pot descarregar de franc a https://archivistics.home.blog/2019/12/14/new-e-book/). Eric Ketelaar va ser Arxiver General de l’Estat (arxiver nacional) als Països Baixos del 1989 al 1997. Va ostentar la càtedra d’Arxivística del departament d’Història de la Universitat de Leiden, entre el 1992 i el 2002 (a temps parcial). Per a més informació, vegeu www.archivistics.nl

Laura Millar fa gairebé 40 anys que treballa com a consultora en els àmbits de la documentació, els arxius i la gestió de la informació; l’educació i la formació, i l’edició, l’escriptura i la publicació. Té un màster en Estudis Arxivístics per la Universitat de la Colúmbia Britànica, al Canadà, del 1984, i un doctorat en Estudis Arxivístics de la University College London del 1996.

Ha fet de consultora dels governs de països com el Canadà, Bermudes, Trinitat i Tobago, Hong Kong i Ghana. També ha treballat amb universitats, instituts superiors i altres institucions educatives del Canadà i d’àmbit internacional. A més, ha desenvolupat els seus serveis de consultoria per a esglésies, organitzacions sense ànim de lucre, governs de les Primeres Nacions, associacions internacionals i altres organismes. Va ser l’editora en cap de la International Records Management Trust, on va escriure i desenvolupar una sèrie de recursos de formació sobre gestió documental i d’arxius que va completar el 1999; també va supervisar-hi una segona sèrie sobre gestió de documents electrònics, que es va completar el 2009.

Ha estat docent, durant molts anys, en els camps de la gestió documental i d’arxius, i de l’edició, i és autora de desenes de publicacions i presentacions de diversos temes relacionats amb la documentació, els arxius, l’edició i l’educació. Entre els seus llibres hi trobem The Story Behind the Book: Preserving Authors’ and Publishers’ Archives, (CCSP Press, 2009) i Archives: Principles and Practices (Facet, 2010, ed. rev. 2017). Va rebre el premi Waldo Gifford Leland Award de la Society of American Archivists el 2011 per Archives: Principles and Practices, gràcies a “la redacció d’una excel·lència i utilitat supremes en el camp de la història, la teoria i la pràctica de l’arxivística”.

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és artista i escriptor. La seva obra combina pintura, escultura, paraula, acció, vídeo i so, i qüestiona les relacions entre natura i cultura. El 2005 va ser mereixedor del Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat i, el 2016, del Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura. Algunes de les seves intervencions i exposicions més notòries són els medallons del Gran Teatre del Liceu (1999), les retrospectives Deixar de fer una exposició (MACBA, 1999), Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova! (La Pedrera, 2011) i Maniobra de Perejaume (Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2015). D’entre els seus llibres podem destacar Pagèsiques (Edicions 62, 2011, Premi Ciutat de Barcelona i Premi Lletra d’Or, 2012), Paraules locals (Tushita edicions, 2015) i Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018).

Debora Rossi és graduada en Dret per la Universitat de Pàdua i té un doctorat en Dret Romà i Clàssic.

Gràcies a les seves pràctiques en dret a l’Avvocatura Distrettuale dello Stato a Venècia, va esdevenir membre de l’Albo degli Avvocati di Venezia - Elenco speciale degli Avvocati degli Enti.

Actualment és directora en cap de Recursos Humans, Afers Legals i Institucionals de la Biennal de Venècia, així com directora general adjunta de la institució. També és cap dels Arxius Històrics de la Biennal de Venècia (ASAC).

Treballa a la Biennal des del 1996, primer com a gerent de l’oficina jurídica, supervisant la planificació i la gestió dels afers legals, contractes i procediments interns de la Biennial Foundation, en concret, dels departaments específics d’Art, Arquitectura, Cinema, Dansa, Música, Teatre i Arxius Històrics (ASAC).

El 2009 va esdevenir directora executiva per a la reorganització i millora de les col·leccions dels Arxius Històrics. Com a cap dels Arxius Històrics, també és responsable del projecte per crear l’International Centre for Research on the Contemporary Arts del mateix arxiu. També ha treballat com a professora assistent d’Institucions de Dret Romà i Història del Dret Romà.

És autora de nombrosos articles sobre temes especialitzats i contractes públics. Del 2016 al 2019 va ser membre de la junta d’Ales S.p.A.

Mireia c. Saladrigues (Terrassa, 1978) és artista i investigadora, o, més ben dit, artista-investigadora.

Els seus projectes es construeixen a partir d’amplis processos d’indagació alhora que les particulars metodologies de recerca es basen en la pràctica artística.

Saladrigues és candidata del Doctorat Internacional (DFA) de l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de les Arts de Hèlsinki. Behaving Unconventionally in Gallery Settings documenta casos d’alteració (humana i no-humana) en les pràctiques culturals i proposa una relectura artística i teòrica de la inconformitat.

La seva trajectòria professional és àmpliament reconeguda. Les beques més recents que ha obtingut són de la Suomen Kulttuurirahasto (2022), Taike (2021) i Beques Premi Ciutat de Barcelona (2021). Tot just ha acabat una residència a la Real Academia de España a Roma (2021-2022).

El seu treball s’ha exposat en mostres individuals i col·lectives a Europa, els Estats Units i Àsia. La seva obra forma part de les col·leccions del Fons Nacional de Catalunya, el MACBA i l’ICUB, així com de col·leccionistes privats..

Catarina Simão (1972, Lisboa) és una artista portuguesa que viu i treballa entre Portugal i Moçambic.

La pràctica de Simão es construeix en projectes de recerca a llarg termini que impliquen acords de col·laboració i diverses maneres de presentació al públic. Molt influïda per les narratives de la història, el 2009 Simão va establir una forta connexió amb Moçambic i la seva memòria institucional. La seva investigació sobre les lluites per l’alliberament de Moçambic va resultar en vídeos i instal·lacions que recorren a la reapropiació de la fotografia, la documentació i la gravació en vídeo, creant peces com ara These Are the Weapons (2012), Mueda 79 (2013), Effects of Wording (2014) i Ntimbe Caetano (2016). L’obra de Simão es presenta internacionalment des del 2009, concretament, al Museu de Serralves, Manifesta 8, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Ashkal Alwan, New Museum, Kyiv School, EVA International, transit Gallery, Garage Museum of Contemporary Art, 17a Biennal d’Istanbul o Frac Nouvelle-Aquitaine MÉCA, entre d’altres. A la seva exposició en solitari R-Humor (Galeria Av. da Índia, 2020, Lisboa), Simão va buscar el silenciament i la suspensió de la informació, amb la censura i l’humor, que semblaven una manera de relació davant l’arxiu com a inconclús. Actualment està desenvolupant el projecte “Sala Colonial” a Lamego, Portugal (2021-20223), gràcies a la invitació del Museu de Lamego i l’Escola Secundária de Latino Coelho; amb aquest projecte, Simão examina pedagògicament la resistència de l’arxiu colonial en la concepció de cada idea de representació i el seu vincle amb la violència, en vista a la tradició i les rutines dominants. A Moçambic, l’artista desenvolupa la seva intervenció en un context social en col·laboració amb institucions i associacions civils, com ara el National Film Institute (INICC) i el Centro de Estudos Africanos de la Universidade Eduardo Mondlane. Va codirigir una pel·lícula de la televisió de Moçambic anomenada Djambo el 2016, i el 2019 va coorganitzar amb l’Oficina de História (Moçambic) el primer seminari sobre Reinstitució del Llegat Cultural a Moçambic (CCFM, maig del 2019).

Núria Solé Bardalet (Calafell, 1976) és llicenciada en Història de l’Art i Filologia Italiana per la Universitat de Barcelona. Des del 2020 és arxivera del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso de Barcelona.

Del 2008 fins al 2020 va ser la responsable del departament d’Arxiu de la Fundació Antoni Tàpies, on va participar en la creació del projecte d’arxiu “Arts Combinatòries” dirigit per Laurence Rassel. Durant aquests anys va coordinar els projectes europeus “Performing the Museum” i “4Cs: From Conflict to Conviviality through Creativity and Culture”. Des de l’arxiu de la Fundació Antoni Tàpies, i amb la curadoria d’Oriol Fontdevila, va impulsar i dissenyar el projecte educatiu “Prototips en codi obert”, on la pràctica arxivística en relació amb l’art contemporani era l’eix de reflexió. El 2022, juntament amb Sílvia Domènech i Emmanuel Guigon, va comissariar l’exposició Brigitte Baer. Picasso i els gravats.

Jorge Blasco Gallardo (Barcelona, 1972), és investigador, escriptor i comissari independent. Ha dedicat gran part de la seva carrera a l’estudi dels arxius i les seves activacions, així com a tot allò que té a veure amb el verb arxivar.

Ha estat assessor del projecte Territorio archivo de la FCAYC (Lleó), amb la qual col·labora habitualment. És el cas del comissariat de l’exposició Mesuras o l’assessoria en la creació del gestor documental d’aquesta institució.

Com a docent s’ha dedicat al desenvolupament didàctic de tot el que no és l’art, però sense el qual aquest no podria existir (Escola Elisava, Barcelona)

El seu treball més conegut és el projecte Cultures d’arxiu en les seves quatre edicions (Fundació Antoni Tapies, Universitat de València, Universitat de Salamanca, Junta de Castella i Lleó) sota els títols: Cultures d’arxiu, Memòria, identitat i identificació, Fons i nous documents i Representacions.

Ha col·laborat amb el Centre de Coneixement del Museu Picasso en l’anàlisi del fons Brigitte Baer.

Com a investigador, destaca la direcció del grup Arxiu, Art, Ciència i Societat (Fundació Antoni Tàpies, ESAGED, Museu Picasso).

Recentment ha publicat el llibre Arxivar per a La Virreina Centre de la Imatge juntament amb Eric Ketelaar, Joan Marie Schwartz i K. J. Rawson.

La seva darrera publicació és Gabinete Voula Papaioannou editat per La Virreina Centre de la Imatge (Barcelona), Fundació Luis Seoane (La Corunya) i l’arxiu fotogràfic del Museu Benaki (Atenes).

Actualment assessora la FCAYC (Lleó) en el gestor dedicat a l’arxiu-col·lecció; la Fundación Díaz-Caneja (Palència) en la nova disposició de la col·lecció pel que fa a arxiu, i desenvolupa una investigació, exposició i anàlisi del fons de fitxes de tatuatges dels Fang de Guinea Equatorial conservat al Museu de Cultures del Món, per al KJCC de la NYU (Nova York).

Mela Dávila Freire (O Grove, 1970), la seva carrera professional combina la investigació, l’escriptura, el comissariat i la traducció, sempre en l’àmbit dels arxius d’art, les publicacions d’artistes, les col·leccions bibliogràfiques i altres camps relacionats. Les seves àrees d’interès inclouen les interseccions teòriques i pràctiques entre els arxius i les col·leccions d’art, els biaixos ideològics en les estructures arxivístiques i la revisió feminista del gènere de les publicacions d’artista.

Com a consultora i investigadora independent ha col·laborat amb l’arxiu de documenta (Kassel, Alemanya), el Deutsche Historische Museum (Berlín, Alemanya), l’Archivo Lafuente (Santander, Espanya), el Museo Reina Sofía (Madrid, Espanya), la Biblioteca de las Artes (Guayaquil, Equador), ArtsLibris (Barcelona, Espanya), l’Instituto Cervantes i altres institucions i col·leccions públiques i privades. Entre les seves responsabilitats institucionals, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona es va fer càrrec del departament de Publicacions i, posteriorment, va dirigir el Centre d’Estudis i Documentació. Al Museo Reina Sofía va ser directora d’Activitats Públiques.

El seu llibre més recent, Mission and Commission: documenta and the Art Market, 1955-1968 (Barcelona: Polígrafa, 2022) explora la relació entre les primeres documenta i l’incipient mercat de l’art mitjançant la publicació de múltiples obres gràfiques. Entre les seves traduccions destaquen assajos com ara el de Linda Nochlin Per què no hi ha hagut grans dones artistes? (Barcelona: Paidós, 2022) i catàlegs d’exposicions com Nancy Holt / Dins Fora (Barcelona: MACBA, 2023, en preparació). La seva propera exposició, amb una selecció de publicacions d'artista de creadores llatinoamericanes, tindrà lloc al Center for Book Arts de Nova York la tardor del 2023.

Mela Dávila Freire és llicenciada en Filologia Anglogermànica (Universitat Autònoma de Barcelona) i diplomada en Edició (Universitat Pompeu Fabra), i actualment és candidata doctoral a la Hochschule für bildende Künste Hamburg.